La Grandesa d’ésser un entre tants

de David Eudave

La grandesa d’ésser un entre tants és el primer muntatge de LAminimAL Teatre Sistèmic en col·laboració amb la Sala Beckett, el Centre Cultural La Bòbila i el Nuevo Teatro Fronterizo. Estrenat el 19 de juny de 2013 a la Sala Atrium de Barcelona. El primer muntatge teatral creat a partir dels Sistemes Minimalistes Repetitius.

Presentació

La Grandesa d’ésser un entre tants és un text inèdit del dramaturg mexicà David Eudave, especialment creat per treballar amb els Sistemes Minimalistes Repetitius. La trama gira al voltant de tres històries que enfoquen diversos àmbits d’un tema molt humà: la coacció. Tres experiències d’interacció viscudes per un grup molt heterogeni d’homes i dones que proven d’afrontar, com poden, les dificultats dins del sistema que els envolta.

En escena actors, directora i equip tècnic construeixen l’espectacle a cada funció. Cada escena poseeix dues possibilitats de continuïtat, que la directora triarà en directe i d’acord amb les variacions proposades pels actors. L’ordre de les escenes es canvia cada representació, tot es fa en directe. Desde la banda sonora tocada i cantada en escena fins a la il·luminació, tot pot variar i agafar protagonisme a qualsevol moment. Els conflictes dels personatges es barregen amb els dels actors tot jugant en la frontera entre la realitat i la ficció, entre el representant i el representat.

La Grandesa d’ésser un entre tants és en si mateix una proposta de convivència que contagia a l’espectador en un exercici conjunt de teatre, que convida a formar constel·lacions unint les tres històries presents a l’obra i a posar sentit allà on es necessita.

Direcció:

Daniela De Vecchi

Producció:

LAminimAL Teatre

Col.laboren:

Nuevo Teatro Fronterizo i La Bòbila

Intèrprets i Músics:

Eloi Benet, Cris Codina, Toni Figuera, Xantal Gabarró, Joan Martínez i Carla Rovira

Cantant:

Andrea Marinel-lo

Escenografia:

Joan Fortuny

Il.luminació:

Ignasi Bosch

Espai Sonor:

Daniela De Vecchi

Ajudants de direcció:

Andrea Marinel-lo i Xesco Pintó

Tematica

La temàtica és el fil conductor de l’acció. Des dels inicis del procés de treball de LAminimAL el tema que unia a tots els seus integrants girava al voltant de la frontera entre la constricció i la coacció. En tots els àmbits – artístic, estètic i social – la preocupació era trobar on són els límits entre la llibertat i l’opressió, entre el desig i la raó. Tot transitant pels diferents territoris de l’escena, sobreposant dra- matúrgia amb interpretació, abstracció amb figuració, ficció amb realitat i conscients de que el nostre treball gira al voltant de la transgressió del sistema que ens envolta, vam arribar a la conclusió que no podíem deixar de banda la temàtica que durant l’últim any ha portat milers de persones al carrer a tot el món.

La consigna dels manifestants de Wall Street al 2011 deia: “We are the 99%”. És un símptoma que ens permet descobrir que, darrera dels crits de “Estem farts!”, hi ha una demanda implícita que crida: “re- cordeu que cadascú té un rostre, que cadascú compta”. El que es demana és el reconeixement de tots i cadascú, no de la importància de l’individu per les seves diferències –per ésser blanc o negre o groc o vermell–, sinó per ser, per ésser persona, independentment de les seves particularitats. El reconeixe- ment de la grandesa d’ésser un entre tants.

Però d’on ve aquesta demanda per un gest que sembla gairebé més amorós que no pas polític? No caldria també mirar fins a quin punt està arrelat aquest sistema en els nostres comportaments més quotidians? No busquem com bojos la felicitat –sota la forma del plaer i comoditat–, preferint les persones i les relacions que no ens demanin res, cap compromís, cap responsabilitat, cap sacrifici? És possible fomentar el canvi si mantenim els mateixos mecanismes contra els quals “ens rebel.lem”?

Caràcter Innovador

Aquesta proposta presenta innovacions en totes les línies en que es desenvolupa. Es tracta d’un nou llenguatge teatral, possiblement d’una nova poètica escènica. Proposa un retrobament amb la paraula que assoleix significats mai imaginats pel propi dramaturg. Possibilita que cada representació sigui diferent de l’anterior, encara que el text dramàtic sigui el mateix. Desenvolupa el principi de la metateatralitat, esbrinant la frontera entre la presència real de l’actor a l’escenari i la referència ficcional del personatge. Innova en la concepció artísti- ca treient de l’abast del director l’omnipotència respecte a les decisions finals. Cada dia els actors podran variar la combinatòria de possibilitats expressives deixant espai a l’espectador per a que aplegui les peces i atorgui sentit a l’escena.

Modifica les bases dels codis significants del teatre: l’actor, l’espai i el temps; i l’apropa a conceptes desenvolupats a les altres arts com ara la composició, l’abstracció i la fragmentació. L’espectacle adopta com a poètica la pròpia tècnica d’investigació, és a dir, l’estructura de l’escena s’ensenya al mateix temps que es narra l’acció, generant un llenguatge metateatral i fent del públic un còmplice de l’escena en tota la seva complexitat.