Dimecres

d’ Aina Tur

Dimecres és una història d’històries, un mosaic format per petits mosaics. És la història d’una relació sargida a partir de 21 relacions diferents. De la mà del protagonista, un home que ronda els trenta anys, ens submergim de ple en els mis- teris de les relacions: en com sorgeixen i s’alimenten les passions humanes més erràtiques. Ell és el nexe entre totes Elles, les 21 dones que anirà trobant, imaginant, recordant i –sobretot– estimant. 21 dones que el faran bategar instal·lat en els confins que hi ha entre allò que vivim i allò que anhelem.

 

Sinopsi

Dimecres és la història d’un menorquí que constantment escull i aposta, in- fluenciat per la societat, la carrera professional, la vida en parella o el lloc que ha triat per viure. Sovint trobant el destí en els llocs que ha escollit per evitar-lo.
Què dibuixa el traç del destí? Què dibuixa l’abisme que hi ha entre el “jo” i el “nosaltres”? El passat que hem viscut? El present que ens toca viure? O el futur que anhelem?
Això és Dimecres, un seguit d’escenes en les quals passat, present i futur es barregen, s’equilibren i s’alimenten per segellar aquesta assonància perfecte que és viure, sempre –emperò– amb punts de trobada i molts punts de fuga.

Direcció:

Daniela De Vecchi

Producció:

LAminimAL Teatre i Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia

Intèrprets:

Anna Berengue i Xesco Pintó

Escenografia:

Joan Fortuny

Il.luminació:

Ignasi Bosch

Espai Sonor:

Joan Martínez i Toni Figuera

Actemes sonors i composició:

Hans Laguna

Maquillatge:

Jara Rojo

Ajudants de direcció:

Marina Rojo

La Directora

Quan vaig trobar-me amb Dimecres d’Aina Tur, vaig saber immediatament que em trobava davant de la nova proposta de treball de LAminimAL. La temàtica cíclica, l’estructura dramatúrgica i la repetició sistemàtica de la conducta del protagonista fan que sigui el text idoni per posar en pràctica la poètica sistèmica que hem anat desenvolupant en muntatges anteriors.

A Dimecres es palesen la repetició de patrons de comportament, la successió cíclica de situacions vitals i la sensació d’estar atrapat en un bucle estrany que comença allà on acaba. A més a més, en aquesta peça s’analitzen les conductes repetitives que porten a caure una vegada i una altra en els mateixos errors, encara que ja s’hagi pres la decisió de canviar-los, que s’hagi reconegut el problema, que es prengui consciència d’allò que s’ha estat fent. Tot i així, els patrons es repeteixen.

La proposta escènica parteix del fet de sobreposar la història d’aquest amor impossible i repetitiu a una estructura sistèmica que organitzi i alhora alliberi la trajectòria dels personatges. L’estructura és la mateixa, la conducta és la mateixa, fins i tot els gestos són els mateixos, però amb cadascuna de les 21 dones la relació és diferent, la dinàmica canvia, les paraules pateixen una modulació distinta i l’espai es transforma. L’element dinamitzador de la proposta escènica serà l’anomenat ‘efecte randomness’. Cadascuna de les 21 escenes posseeix un espai sonor diferent que situa l’home en el lloc i en l’instant de la dona que li correspon. Aquests diferents espais sonors triats a l’atzar -com qui pitja el botó de random d’un comandament a distància- seran el detonant que activa cadascuna de les 21 històries de la vida més o menys amorosa del nostre protagonista: Ell, un home de 30 anys, atrapat en una estructura de com- portament repetitiva, condemnat a arrossegar els seus errors de relació en relació, de passió en passió, de decepció en decepció.

L’ Autora

La història de la literatura està farcida d’amor. L’amor amaga tants mis- teris com l’origen de l’univers i és per això que científics, literats, filòsofs i psicòlegs han volgut posar nom als mecanismes que el fan possible. Tot i així, cada història d’amor és diferent i atrapa i allibera sense cap altra explicació que la que li vol –o pot– donar l’individu que la viu. És per això que, quan em vaig endinsar en l’univers més enigmàtic de la condició humana, no en vaig tenir prou amb una relació, ni amb una parella, ni tan sols amb una línia contínua d’espai i temps. Dimecres és, doncs, un text polièdric que amalgama els residus poètics encoberts en el nostre quotidià. 21 dones i un home; diferents països, algunes ciutats, una casa, moments viscuts i altres de somiats van esbossant la intimitat viscuda entre els plecs de la pell d’un altre, transportant-nos a l’abisme que hi ha entre el “nosaltres” i els dos “jo”.

Dimecres és un dia de la setmana, un punt d’inflexió en la cronologia més subjectiva de la meva vida. Un dimecres, pensant que era dimarts, vaig descobrir un altre jo reflectit en els ulls de qui em mirava. Des de llavors, i com els protagonistes d’aquesta història, visc en dimecres. Visc perme- tent-me l’encís d’allò que no sé explicar. Dimecres és també un projecte escènic que ha sofert les batzegades de les polítiques culturals imposades per l’actual govern. Ara, amb la complicitat de la Sala Beckett, esdevé possible després d’anys de gestació.

És dimecres, va ser dimecres i potser serà dimecres, mentre el primer raig albira per la finestra oberta i parelles d’ulls sotgen el mateix horitzó. Evadir-se’n és una opció i viure ho una heroïcitat, com fer teatre avui en dia.